Massa titani per poc concepte.

Des de l’inici de la PAC1 i a escala individual em sorgeix la preocupació de les transdisciplinarietats, que personalment tant m’apassionen, però que sovint porten a crear-me un treball interior una mica recelós en l’àmbit de la professionalització de l’art i l’intrusisme d’altres matèries.

Aquesta perspectiva personal és compartida per la companya Aïda Navarro també per Gerard Vilar, una perspectiva grupal davant de la preocupació de la no diferenciació o dilució entre ciència i art. Estem justament en un context contemporani d’hibridacions entre disciplines, i que podem observar en nombroses exposicions i treballs d’artistes.

I en aquest sentit, odio amb el bon sentit de la paraula, quan els científics es tornen artistes, ja que la branca de la Ciència no deixa (o acostuma a no deixar) que l’artista es torni científic, o com a mínim, a nivells acadèmics hi ha un gran mur infranquejable. Una hermètica doctrina científica, per desgràcia però no sempre, pel fet que de vegades observem bones pràctiques professionals, com quan s’incorporen científics en projectes artístics i a la inversa.

Permeteu-me fer de crític i posar-vos un exemple que he vist fa poc a Tarragona; Sirenes i robots de l’oceanògraf tarragoní Joan Llort i el duo vocal Tarta Relena, exposada a la Tabacalera de Tarragona i amb la producció del CCCB, i dins el marc de Digital After All de Mèdol, Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona.

Fotografia propietat de Miquel Taverna.

Un gran desplegament tècnic, però sense cap artista al capdavant on la trajectòria i l’estil puguin referenciant-s’hi, ja que Joan Llort és oceanògraf i no té experiència artística ni curricular vinculada a l’art. El resultat és una obra artificiosa allunyada del concepte inicial, i plagada de formalismes innecessaris que no ajuden a l’experiència estètica. Un efectisme que també passa factura a l’obra Duty-Free Art d’Hito Steyerl.

Tècnicament, la instal·lació funciona amb mecanismes que accionen vibracions als tolls quadrats amb aigua (planxes inferiors), i per mitjà de llums estroboscòpiques col·locades als tracks (estructures superiors) es veu l’aigua vibrar. Uns efectes visuals que s’acompanyen d’un cant de sirena gravada per Tarta Relena. La instal·lació és massa gran pel poc efecte, i els motors que fan vibrar les planxes fan soroll.

I tot i que Hito Steyerl a En defensa de la imagen pobre, es pregunta; No és interessant aquest rastre viu dels suports? Com a mínim són la prova dels successos que han suportat, rastres que expliquen l’invisible i inescrutable succeït. Deterioraments aprofitables, que si us poseu en la pell d’un metge forense, veureu com partint d’aquests rastres que erosionen podem obtenir la informació perduda, un saber a través del deteriorament.

Però és aquí on l’efectisme que es refereix Hito i que exposo en la instal·lació de Joan Llort, és un parany amb forma de caramel per l’Art dels nostres temps. Justament, Vilar ens diu que el públic no veu l’art en l’obra quan els displays són poc artístics o purament informatius. (Vilar, 2017. Pàg.4) Personalment crec que a la inversa també passa, com a Sirenes i robots.

Partint dels postulats de Hegel a Lliçons sobre estètica; on s’exposa que els artistes no produeixen principalment coneixement fàctic, sinó que creen dispositius per a la generació de coneixements (Hegel, 1835–1838). Afegint els pensaments de Kant a Crítica de la facultad de juzgar, sobre els dispositius per a la reflexió i la disparitat de tesis (Kant, 1995). I de les dues visions, aquella que les evoluciona Gilles Deleuze; els artistes produeixen artefactes estètics. (Deleuze, 1988 i 1993). On és l’art quan els mecanismes experimenten més importància que l’estètica?

On és l’art quan els mecanismes sobrepassen la concepció i argumentació de l’obra i esdevenen artificiosos i colossals? Com bé explicava l’oceanògraf durant la inauguració de Digital After All, escoltaríem i veuríem el cant de les sirenes. Però vàrem escoltar els motors girant que feien vibrar les planxes i el que vam veure fou un escenari de Festa Major sobredimensionat i poc resolutiu, que s’allunyava del concepte, exposat als espectadors, pel científic abans d’iniciar-se el mecanisme.

Companys i companyes, voldria demanar-vos si teniu algun exemple on l’artificiositat menystingui el concepte i desfavoreixi l’experiència estètica?

Bibliografia

Deleuze, G. y Parnet, C. (1988). Abecedario, letra I.

Deleuze, G. Y Guatari, F. (1993). ¿Qué es Filosofía?. Barcelona: Anagrama.

Hegel, G. W. F.  (1807). Fenomenologia de l’esperit. Traducció de Manuel Jiménez Redondo. València: Publicacions de la Universitat de València, 2010.

Kant, I. (1995). Crítica del Juicio. Madrid: Espasa Calpe.

Steyerl, H. (2015). Duty-Free Art 64. Recuperado de http://www.e-flux.com/journal/63/60894/duty-free-art/.

Steyerl, H. (2015). Duty-Free Art, catálogo de la exposición. Madrid: MNCARS.

Vilar, G. (2017). El valor cognitivo del arte. En PÉREZ CARREÑO, F. (ed.), El valor del arte. Madrid: Machado. 8

Steyerl, Hito (2018). Arte Duty Free. A: Caja Negra. Catàleg de l’exposició (de l’11 de novembre de 2015 fins el 21 de març de 2016). Transcripció de (pp.109-142) la xerrada de Hito al Centro de Arte Reina Sofía. Madrid.

Vilar, Gerard (2017). Dónde está el ‘arte’ en la investigación artística?. A: ANIAV – Revista de Investigación en Artes Visuales, ISSN-e 2530-9986, Nº.1. págs.1-8