M’adono que el que més m’ha marcat no és només el contingut teòric, sinó la manera com la recerca artística posa a la vista moltes de les lògiques que veig en el món polític actual. Mentre que la política sovint ens categoritza, ens separa i ens converteix en grups amb fronteres rígides com si fos més important diferenciar-nos que no pas entendre’ns, la recerca artística que hem estat treballant apunta just en la direcció contrària.

Les lectures de Villaplana i els projectes col·lectius com Subtramas o Basurama m’han fet veure que el coneixement no és un territori de propietat privada, sinó un espai compartit que només existeix quan hi presència mútua.

Durant el procés he notat que el meu interès per la dimensió social de la investigació no és casual. Té a veure amb una necessitat personal de contradir aquella tendència política que ens vol fragmentats, en competència constant, defensant interessos minúsculs en lloc de construir alguna cosa en comú. Per això també he buscat algú per fer el manifest que compartís aquesta manera de mirar: volia que el mateix acte de treballar plegats fos coherent amb el que estàvem defensant.

El diari de procés m’ha ajudat a entendre que un manifest de recerca artística no és només un text; és una posició. És a dir d’on parlo, amb qui vull caminar i quines formes de relació vull defensar. I, en el meu cas, això implica reivindicar maneres de pensar i crear que ens acostin en comptes d’allunyar-nos, que trenquin la lògica divisòria que massa sovint domina el discurs sociopolitic que em tira enrere.

Crec que la recerca artística, tal com l’hem treballat dona una oportunitat per construir coneixement de manera col·lectiva. Poder la meva idea de la investigació era molt individualista però acceptar que no arribes a tot trobo que és el repte més gran, i que una má enriquidora en qualsevol projecte ajuda a pensar diferent.